El 25 de novembre de 1960, les germanes revolucionàries Mirabal, de la República Dominicana, eren assassinades de forma cruenta pel règim dictatorial de Rafael Leónidas Trujillo. La data de l’assassinat seria posteriorment reivindicada pel moviment feminista i convertida en la Diada contra les violències masclistes arreu del món. En l’actualitat però, com la resta de Diades feministes, les institucions han intentat fer-se-la seva i assumir com a pròpies algunes de les reivindicacions dels col·lectius feministes en el marc del 25N. Així, intenten desinflar un moviment amb potencial revolucionari com és aquest i tapar les fortes contradiccions existents entre el masclisme que denuncien i el sistema capitalista que el sustenta.
El 25N d’enguany arriba en un context de recomposició del capitalisme per fer front a les conseqüències de la crisi. A les institucions, aquest procés de recomposició és encapçalat actualment per sectors suposadament reformistes que intenten fer el capitalisme més plausible i acceptable sense qüestionar els fonaments del sistema. I és en els fonaments d’aquest sistema on rau també la violència masclista estructural que condemna dones i persones LGBT a la misèria, tot i que les institucions ho obviïn.
Aquestes idees van començar a difondre’s àmpliament i de forma generalitzada el darrer cicle polític, que va veure el creixement d’un moviment feminista anticapitalista que qüestionava que el patriarcat pogués abolir-se des de les pròpies institucions. L’onada feminista de la dècada passada, que va polititzar i mobilitzar milions de persones, va fer veure a les institucions el potencial revolucionari d’aquest moviment. Aquestes van afanyar-se a intentar cooptar-lo i canalitzar la lluita institucionalment, oferint victòries parcials i curt-terministes a través d’algunes reformes legislatives. L’acceptació tàcita per part d’alguns sectors de les mesures reformistes és un dels factors que explica probablement la desinflació i desmobilització de l’onada feminista. Això, al seu torn, ha facilitat l’avenç desacomplexat d’una contraonada reaccionària impulsada per l’extrema dreta. Els fracassos del darrer cicle polític han portat de retruc una marea misògina que es fa lloc entre un jovent poc polititzat. Un jovent que no ha crescut en el context de mobilització i protestes de fa uns anys, sinó que només experimenta noves cares de la crisi capitalista cada cop més cruenta i que assimila fàcilment els discursos antifeministes. Aquests discursos no han aparegut màgicament en el context actual, sinó que són obra d’estratègies clares de l’extrema dreta i el feixisme. En moments de crisi capitalista i poca mobilització de la classe treballadora, el feixisme capitalitza el descontentament i es presenta com l’alternativa que solucionarà tots els problemes causats pel capitalisme.
Aquesta dinàmica del feixisme la veiem en l’actual ressorgiment dels discursos feministes i reaccionaris: l’extrema dreta ha sabut trobar mecanismes per què aquests discursos es transmetin als joves subtilment. En aquest sentit, no podem desmerèixer la figura dels creadors de contingut que, a través de canals de difusió aparentment innocents, aconsegueixen transmetre tot de tòpics misògins a la seva audiència. Aquesta audiència, gairebé inconscientment, replica aquests discursos i de forma natural es van estenent per tota la societat.
Per això és tan important comprendre la perillositat d’aquests discursos i la facilitat que aquests s’estenguin. Cal partir d’aquí per fer-hi front, a les aules i arreu. No podem esperar que siguin les institucions les que contrarrestin l’odi propulsat per l’extrema dreta. Hem vist com les mateixes institucions s’han limitat a instrumentalitzar el feminisme per millorar la seva imatge però en cap cas han qüestionat l’arrel de la problemàtica, ja que suposaria un qüestionament de les pròpies estructures del capitalisme. Ja hem parlat de la indestriabilitat de patriarcat i capitalisme, i partint d’aquí no ens podem sorprendre de la impunitat de què gaudeix l’extrema dreta estenent el seu missatge d’odi.
Aquesta ofensiva contra les dones de classe treballadora –reflectida en l’augment de discursos antifeministes o en l’avenç electoral de l’extrema dreta– fa perillar els avenços que ha fet el moviment feminista en els darrers anys, dels quals ja s’ha parlat anteriorment. Les aules, com a espais que beuen dels conflictes socials existents, no estan exemptes d’aquestes dinàmiques i també s’hi han intensificat les veus contràries al feminisme. El sistema educatiu és un reflex de les dinàmiques que es produeixen en el si de la nostra societat, i conseqüentment està impregnat per lògiques patriarcals. Per això l’onada reaccionària actual ha legitimat i intensificat situacions de violència masclista i LGBT-fòbica i d’assetjament a les aules. Aquestes situacions no són només causades per l’alumnat, sinó també pels mateixos professors –que s’aprofiten des rols de poder i n’abusen amb impunitat– o institucions –que encobreixen o no responen als casos de violència masclista o LGBT-fòbica–.
Així doncs, una de les conseqüències més clares del patriarcat a les aules la trobem en la figura dels professors agressors, que s’aprofiten d’un rol de poder preexistent envers les alumnes –tant d’edat, com de gènere, com pel fet de ser docents–. Aquest rol es materialitza en la influència en les notes, el comportament i comentaris de l’alumnat davant seu, la seva opinió respecte el nivell acadèmic de les estudiants, etc. Aquests factors generen una posició de comoditat per part del professor, que es contraposa a la posició de submissió generada per part de l’alumnat. Les actituds dels professors que abusen del seu poder poden comportar en les víctimes des d’incomoditat i angoixa fins a absentisme i en última instància l’abandonament dels estudis.
Tot i que les últimes notícies destapades i les vivències de l’alumnat mostren que aquest és un problema estructural, les institucions no actuen. D’entrada, hi ha moltes reticències per part de les víctimes a denunciar, ja que la denúncia desencadena un procés ple de traves, qüestionaments i revictimització. Són processos llargs i dolorosos que no acaben amb resolucions condemnatòries fermes i que converteixen les aules en espais poc segurs. Com el SEPC ja hem denunciat al llarg de molts anys, els protocols contra la violència masclista als centres docents i universitats dels Països Catalans són inefectius i incomplets.
Davant els casos d’assetjament i la ineficàcia dels protocols, només hi ha una solució possible: l’organització de l’estudiantat i la resposta col·lectiva per part del Moviment Estudiantil a través de l’autodefensa feminista. Cal que assenyalem a les institucions que no es responsabilitzen de la gestió dels casos i que només responen si els interessa mantenir el seu prestigi. Per aconseguir unes aules lliures de masclisme cal fer front al sistema capitalista i patriarcal en el seu conjunt, entenent que ambdós sistemes d’opressió són indestriables. Aquesta és la nostra tasca com a feministes revolucionàries: cal que siguem nosaltres qui posem sobre la taula el problema. Que fem públiques les situacions d’assetjament i visibilitzem que no es circumscriuen a un únic centre. Cal que es creï un consens social al voltant de la problemàtica que ens permeti avançar, organitzar-nos plegades per fer més efectiva la resposta que es dona a cada cas.
Aquesta denúncia de la violència masclista i LGBT-fòbica patida a les aules però, no ha de ser aïllada i centrar-se únicament en la vessant reactiva. Cal que la lliguem amb la nostra aposta per la coeducació: aquesta és l’eina per abolir la materialització del patriarcat en l’educació, per superar el sistema capitalista patriarcal. La coeducació és el model públic i transversal que dota a l’estudiantat d’eines per poder transformar la societat, fomentar l’esperit crític, l’apoderament col·lectiu i la resposta a les necessitats locals. Aquest lligam entre la denúncia i la proposta parteix de la idea que actualment l’educació es una eina que els serveix a les classes dominants per reproduir el pensament hegemònic i les dinàmiques del sistema capitalista i patriarcal. Així i tot, cal creure en el potencial transformador de l’educació, com a eina que ens permeti revertir i superar les dinàmiques patriarcals que s’han naturalitzat als centres educatius. Podem entendre l’educació com el canal de transmissió i reproducció del patriarcat. Precisament per això cal atacar aquest canal. Lluitar per una educació feminista és lluitar contra les bases de subsistència del patriarcat; és, en definitiva, lluitar per la coeducació.
La coeducació ha de fomentar una visió crítica de la societat per poder combatre el sistema capitalista i patriarcal que la fonamenta. Ha de garantir una educació amb perspectiva de classe que fomenti espais de debat i autoorganització, la gestió de conflictes de forma col·lectiva i el paper actiu de l’estudiantat en el seu procés formatiu. El paper del professor també ha de canviar en un sistema que adopti la coeducació: el seu rol s’ha d’adaptar a la maduresa de les estudiants durant les diferents etapes educatives, buscant una horitzontalitat en l’espai i l’abolició dels rols de poder –tasca que ha d’anar indestriablement lligada a la lluita per l’abolició del sistema patriarcal que alimenta aquests rols–. La coeducació també ha d’integrar l’educació sexual de forma transversal, de forma que les estudiants aprenguin sobre les diferents formes de relacionar-se sexoafectivament i puguin prevenir amb facilitat situacions de violència sexual o detectar a temps possibles rols de poder. L’alumnat també s’ha de corresponsabilitzar de totes les tasques de forma que aquestes no es reparteixin desigualment fomentant rols de gènere. Cal recalcar que la coeducació no és quelcom que es relegui a les aules o espais d’educació formal. Busquem una transformació total de la societat perquè el sistema capitalista i patriarcal ho impregna tot. Així doncs, hi ha d’haver un flux de coneixement entre aules, carrers i vida familiar per aconseguir un canvi total.
Amb tot el que s’ha dit, som conscients i realistes de quina és la conjuntura actual. Una conjuntura de desmobilització de la classe treballadora i d’avenç desacomplexat del feixisme. Ara bé, de la mateixa forma que fem l’anàlisi, tenim l’aposta que ha d’aconseguir revertir la situació actual. Tenim la coeducació: l’eina per la qual hem de lluitar i que aconseguirà abolir el patriarcat en l’educació i així avançar en el nostre alliberament de qualsevol opressió. L’onada reaccionària avança si no se l’atura, i tenim el deure i la necessitat de fer-hi front: a través de la denúncia dels professors agressors i dels discursos antifeministes, però també socialitzant i aplicant la nostra proposta per la coeducació arreu.
Aquest 25N, seguim desplegant la nostra tasca feminista i convençudes que només a través de l’autoorganització de la nostra classe podrem fer front al masclisme que avança de la mà del feixisme.
Construïm aules feministes, canviem la por de bàndol; construïm la coeducació.
