Les universitats públiques catalanes fa temps que pateixen una ofensiva privatitzadora. Amb la saturació de l’Estat del Benestar després dels anys daurats de la Socialdemocràcia, s’engeguen processos de privatització a gran part dels estats europeus. Aquests acaben comportant el desmantellament o reformulació dels serveis públics tradicionals, incorporant-hi dinàmiques més pròpies del sector privat com, per exemple, la maximització de beneficis. Aquests canvis també tenen un efecte en les mateixes lògiques de funcionament, la frontera entre els sectors públic i privat es desdibuixen, i podem observar com el capital es comença a introduir dins les universitats públiques: subordinació de l’educació al mercat laboral, orientació de la investigació als interessos privats, augment de les empreses privades en recintes acadèmics…
El procés d’intrusió de les empreses i els interessos privats en l’educació pública es coneix com a Mercantilització, que significa literalment “convertir en una mercaderia” és a dir, en un servei sota les lleis del mercat, dinàmiques de competència i que es pot comprar i vendre. Cal entendre que aquest no és un procés natural ni necessari ni inevitable, com a vegades se’ns ha intentat fer creure, sinó que és una ofensiva deliberada de l’empresariat europeu per poder treure profit d’un mercat massa gran (826.500 estudiants europeus) per a deixar-lo de banda. És una reforma conscient dels marcs i lògiques de pensament, per fer que serveis públics essencials com la sanitat o l’educació passin de ser un dret de la classe treballadora a un servei amb què fer negoci.
A les universitats, com a màxim exponent d’aquest procés hi tenim el Pla Bolonya. En trobem l’origen el 1989, quan el lobby industrial més important de la Unió Europea, l’ERT (European Round Table), publica un assaig titulat “Educació i competència europea: estudi de l’ERT sobre educació i formació a Europa“. Amb aquest text pretenien sumar els estats europeus al procés de desmantellament del sector públic que ja s’havia iniciat internacionalment, transformant els marcs de pensament de la societat europea i obrint l’oportunitat al capital d’aproximar-se a les universitats públiques. És també en aquest assaig on comencen a aparèixer els conceptes que aniran popularitzant-se i condicionant el model educatiu dels diferents països europeus: adaptabilitat a l’entorn canviant, competitivitat al nou mercat laboral, educació durant tota la vida, ensenyament per competències… Conceptes que, en el fons, el què exemplifiquen són les necessitats de l’empresariat europeu respecte al nou model de treballadores: més mòbil, més adaptable, més competitiu, en definitiva, més semblant a una mercaderia.
D’aquestes reflexions en surt la Declaració de Bolonya de 1998, i d’aquesta el procés de reestructuració de l’educació europea conegut com a Pla Bolonya. Un procés d’homogeneïtzació dels sistemes universitaris europeus amb l’objectiu de crear l’Espai Europeu per a l’Educació Superior (EEES), a partir de tres principals pilars: homogeneïtzació dels sistemes universitaris, especialització dels continguts educatius i promoció de la mobilitat. Altra vegada, responent a criteris i lògiques del mercat. L’homogeneïtzació de l’educació, amb la introducció dels crèdits ECTS o de l’anglès, serviria per facilitar la comparació i “transport” del coneixement entre països. L’especialització de les carreres és un eufemisme per adaptar els continguts dels currículums universitaris a les necessitats del mercat laboral, enfocant l’educació a aquells coneixements amb una aplicació productiva, i desviant-lo d’aquells que no generen un impacte econòmic immediat. Finalment, la mobilitat serveix per acostumar la classe treballadora europea als constants moviments del mercat únic, preparant-la per poder canviar de país segons les necessitats del mercat. Aquestes reformes el què pretenen és fer de l’educació, i de les estudiants, un producte el màxim semblant possible a una mercaderia, i el màxim encarat al mercat laboral.
Aquest procés clarament ha tingut un efecte al sistema universitari dels Països Catalans, i ens ha deixat unes universitats completament parasitades pels interessos del capital, enfocant-se cada vegada més a respondre a les necessitats de les empreses, en comptes de l’aprenentatge i al desenvolupament individual i col·lectiu de les estudiants.
La universitat, un espai més dominat per les empreses
D’ençà de la declaració de Bolonya i tot el procés que la segueix, als Països Catalans hem anat patint un seguit de reformes i lleis per adaptar les universitats catalanes al model europeu, provocant una intrusió, cada vegada més gran, de les empreses a les nostres universitats. Des de la LOU, el 3+2, la pujada de taxes o la LOSU, una constant s’ha mantingut invariable: l’augment del poder polític i econòmic de les empreses dins les universitats.
Les formes que té el capital de fer negoci de l’educació són molt diverses. La més evident és l’ocupació d’espai públic per destinar-lo explícitament a l’obtenció de beneficis privats, com per exemple amb l’obertura de negocis dins el recinte universitari o la instal·lació de paradetes temporals de promoció de productes. Aquests negocis poden anar des de papereries fins a òptiques o autoescoles, esprement cada metre quadrat dels campus universitaris i transformant-los, també, en espais de consum. A més a més, altres empreses també opten per fer de necessitats bàsiques del dia a dia de les estudiants, com les cafeteries o les reprografies, una font d’ingressos. A través de la privatització del servei i l’obtenció del monopoli, veiem com s’aprofiten de les necessitats de les estudiants per augmentar el seu benefici a través de preus desorbitats.
Una altra forma d’aprofitar-se de recursos públics pel benefici privat en són les pràctiques no remunerades o les càtedres de recerca. La primera, una forma d’explotació laboral subvencionada per la mateixa universitat, on l’empresa s’aprofita del treball de les estudiants en pràctiques i, a sobre, l’estudiant ha de pagar-ne els crèdits. La segona serveix a les empreses per fer les investigacions que necessiten amb recursos públics, però que, en ser finançades pel sector privat, és aquest qui decideix cap on s’enfoca la recerca depenent dels seus interessos econòmics.
A més a més, les empreses tenen una important presència als òrgans de govern universitaris. La mateixa estructura organitzativa de les universitats ja va encarada a encabir-hi els interessos privats. Com és el cas, per exemple, del Consell Social, on existeixen places específicament reservades per empresaris destacats locals (que acaben sent representants de la patronal) o altres figures que també hi van en representació dels interessos del capital. Així mateix, gran part dels presidents dels Consells Socials d’arreu dels Països Catalans són persones vinculades a entitats bancàries. Aquest no és un fet anecdòtic, ja que el Consell Social és un dels òrgans més importants de l’entramat institucional universitari, amb poders per aprovar els pressupostos de la universitat i competències sobre continguts acadèmics. A més a més, a cada reforma universitària de li atorguen més competències.
Per acabar d’apuntalar la posició del capital dins les universitats, veiem com grans empreses com per exemple el Banc Santander, es transformen en els principals mecenes de les universitats públiques. Aquestes empreses s’aprofiten de la situació d’infrafinançament crònic que pateix el sistema universitari públic català, i que empeny les universitats desesperadament al finançament privat. El poder econòmic que els aporta es suma al pes institucional que ja tenen, atorgant una posició privilegiada al capital a l’hora de decidir sobre el funcionament de la universitat. I és que no surt gratuït tenir una seu bancària a cada campus universitari.
Però com a contrapès històric al procés de Mercantilització sempre hi ha hagut les estudiants. Des dels inicis de l’ofensiva mercantilitzadora aquesta ja s’ha hagut d’enfrontar a l’organització estudiantil, qui hem estat punta de llança en la defensa dels nostres drets com a classe treballadora, i en la lluita per una educació pública, popular, feminista, en català i de qualitat, lluny de la ingerència de les empreses i lluny de les lògiques neoliberals.
Combatre la Mercantilització: Fer fora el capital de la universitat
En un context com l’actual, l’hegemonia del capital sobre els marcs mentals de debat i pensament de la societat és innegable. És per això que un dels principals camps de batalla amb què ens trobem a l’hora de fer front a la Mercantilització és l’ideològic. Cal batallar l’imaginari col·lectiu entorn el sistema educatiu, l’entenem com un procés de preparació pel mercat laboral o una eina alliberadora i de formació crítica? Ha d’anar enfocat a l’aprenentatge o a les aplicacions pràctiques d’aquest? Cal combatre els aspectes ideològics de l’educació, ja que aquesta no és una institució neutral, sinó que el seu funcionament actual, per més innocent que s’intenti presentar, busca construir un imaginari col·lectiu de subordinació al mercat laboral. Cal fer front a les ofensives mercantilitzadores, començant pel rebuig a les iniciatives que normalitzen i posen l’estora vermella a grans empreses dins la universitat.
Aquí hi podríem trobar projectes com “UV emprèn” o “StartUB!”, on s’amaguen els interessos del capital de continuar fent negoci de la universitat. Aquestes iniciatives maquillen la introducció de les lògiques de mercat i competició dins els espais acadèmics darrere una suposada emprenedoria innocent, altra vegada subordinant el desenvolupament de projectes a la cerca de beneficis econòmics.
Altres espais que s’han estat popularitzant durant els últims anys són les Jornades d’Ocupabilitat, on la universitat organitza espais de trobada dins les facultats per posar en contacte empreses del sector amb estudiants (és a dir, possibles futurs treballadors), altra vegada reforçant la idea que l’educació universitària és un tràmit per arribar al mercat laboral, i normalitzant la presència dels interessos de les empreses a dins les universitats.
És per això que, per construir un imaginari col·lectiu no subordinat al mercat laboral i lluny dels interessos del capital, el primer pas és poder deslegitimar aquestes iniciatives i rebutjar la presència física i política de les empreses a les universitats. Rebutjar-lo ideològicament, discursivament, però també físicament, així que de la mateixa forma que cal plantar cara al feixisme quan ve a la universitat per no normalitzar-ne la presència, cal també demostrar que les estudiants no acceptarem que el capital s’aprofiti de la nostra educació per a fer-ne negoci, i defensarem l’educació pública per a les estudiants de classe treballadora com una eina emancipadora i lliure de les lògiques mercantilitzadores.
Combatem la presència de les empreses a les nostres universitats, boicotegem cada jornada d’ocupabilitat, deslegitimem els “xiringuitos” emprenedors, assenyalem cada seu bancària, fem front a tot allò que ajuda a construir un marc mental que subordina l’educació al mercat laboral: contra el capital, acció directa.