Aquest 6, 7 i 8 de juny al País Valencià i les Illes, i el 7, 8 i 9 de juny a Catalunya torna la Selectivitat, les proves obligatòries per aquelles que volem accedir a la universitat.
Suposadament, aquestes proves serveixen per comprovar el que hem après i determinar si és prou per cursar amb èxit un grau universitari. Tot i això, la selectivitat és un criteri d’assignació de places que amaga dinàmiques molt lligades amb com funciona el sistema capitalista així com la (falsa) meritocràcia, la competitivitat, l’individualisme o la mercantilització.
El parany de la meritocràcia
Entenem per meritocràtic aquell sistema que recompensa el “mèrit”. És a dir, que qui més s’esforça, més recompensat en surt. El capitalisme (i concretament la cultura neoliberal) ens vol fer creure que el sistema actual és meritocràtic. Aquella idea que tots hem sentit alguna vegada que “aquell empresari és tan ric perquè ha treballat moltes hores”, o que “si vols deixar de ser pobre, t’has d’esforçar més que ningú“.
Ara bé, aquest discurs aplicat a l’educació el tenim molt més normalitzat: “si voleu aquesta nota, us haureu d’esforçar molt”. O “Si has suspès és perquè no has treballat prou, no com el teu company, que ha dut la feina al dia”.
Què oculten aquests discursos? Doncs les enormes diferències entre grups socials sota una falsa igualtat de condicions. Ens volen fer creure que, com tots passem pel mateix examen, qualsevol desigualtat entre estudiants queda anivellada. On no es vol posar l’atenció és a les condicions materials de cadascú: no és el mateix enfrontar-se a un examen havent hagut de treballar, de cuidar d’altres persones o tenint una situació familiar complicada; que venir d’una família que també ha estudiat i et pot ajudar, amb temps lliure, o amb recursos per pagar una acadèmia.
Tampoc no és el mateix haver estudiat en un centre d’alta complexitat, que pateix una forta segregació social, amb problemàtiques derivades de l’infrafinançament de l’educació pública, ràtios altíssims i professors desbordats; que fer-ho en una privada/concertada sense aquests problemes econòmics, amb poques places, dedicat a assolir els millors resultats en aquests exàmens o en una població benestant.
Per tant, la meritocràcia serveix per amagar un claríssim biaix de classe, per les condicions materials de què partim les estudiants, i fins i tot de gènere, a causa de la feminització de les tasques reproductives i de cures.
Nosaltres no competim!
La conseqüència directa de fer creure que vivim en un sistema meritocràtic és la idea que hem de competir entre nosaltres. El capitalisme és un sistema competitiu, fonamentat en explotar a qui està per sota i en maximitzar el benefici privat. L’educació, com a part indestriable de la societat, també es veu afectada per aquesta lògica competitiva.
Més enllà: el capitalisme utilitza l’escola com a espai per impregnar-nos als alumnes d’aquesta competitivitat. El mateix sistema de notes n’és un exemple clar. Com també ho és jerarquitzar unes assignatures per sobre d’altres perquè aquestes són més productives (com podria ser passar coneixements tecnològics o matemàtics per sobre de filosòfics o artístics).
La competitivitat genera i alhora és alimentada per l’individualisme. Així s’aconsegueix crear el marc mental de tu sempre has de pensar en tu mateix, en què et beneficia, en què tot el que et passi serà culpa teva o gràcies a tu, en què si vols triomfar tu t’has d’esforçar més que la resta i ser el millor.
Les Proves d’Accés a la Universitat no són, ni de bon tros, el principal culpable d’aquest marc mental, però contribueixen a la seva reproducció i, sobretot, a la seva ocultació. Tots hem sentit que les PAU són igual per tothom i que el ric de la privada estarà en les mateixes condicions que tu a l’hora d’entrar a la carrera. Però res d’això és cert, per totes les dinàmiques que s’amaguen al darrere d’aquesta falsa meritocràcia.
Tampoc no és cert des d’un punt de vista avaluatiu, perquè tal com es comptabilitza la nota, la mitjana del Batxillerat (per qui el faci) juga un paper important en el resultat, i és habitual que sigui més elevada en alumnes que han estudiat en escoles privades o concertades. Ni tampoc és cert des del punt de vista del poder adquisitiu: examinar-te implica pagar unes taxes bastant elevades que poden determinar a quantes assignatures et presentes i, sobretot, matricular-te a una universitat amb uns preus excloents per una part de la classe treballadora a la major part del territori català
La pressió i la salut mental
Però la selectivitat encara comporta una altra greu conseqüència: la pressió i les conseqüències en la salut mental entre les estudiants. Com els resultats només depenen de si t’esforces molt, es genera una gran pressió acadèmica sobre nosaltres, tant des de l’exterior (escola, professors, familiars, societat…) com des de l’interior (generada per nosaltres mateixes per voler arribar a certa nota, entrar en una carrera o aspirar a millorar les mateixes condicions de vida).
La pressió, la manca d’expectatives de futur, la incertesa… són factors que tendeixen a empitjorar la nostra salut mental. Totes aquestes dinàmiques, evidentment, s’accentuen per les estudiants de classe treballadora, que rebem més pressió per ascendir socialment a través dels estudis, però alhora acostumem a tenir situacions més complexes a casa, a compaginar-ho amb feina o treballs reproductius i a les dificultats per accedir a un bon sistema de salut mental, atès l’abandonament del públic i els altíssims preus del privat.
Les PAU en català!
Finalment, per la legalitat de l’Estat Espanyol, és obligatòria la possibilitat de fer les PAU en castellà, si els alumnes així ho demanen. Com a SEPC, defensem i animem les estudiants a fer les proves en català, per la reivindicació política que suposa l’elecció conscient de la nostra llengua com a acte de defensa del seu ús ple, per valorar-la com a llengua igual de vàlida que el castellà per la creació i transmissió del coneixement en l’educació i per demostrar la necessitat de tenir una bona formació en català, especialment per aquelles zones on la majoria de la població l’ha hagut d’aprendre a través de l’escola.
Organitzem-nos per canviar-ho tot
Des del SEPC, l’objectiu no és canviar la selectivitat en si, sinó tot el sistema educatiu. Al capdavall, aquestes proves són la conseqüència directa de quins són els valors que regeixen el sistema, i quins criteris se cerquen en l’educació superior.
Ens cal una educació per a tothom: accessible, pública, amb tots els recursos necessaris, de qualitat, en català, feminista, que subverteixi les lògiques capitalistes actuals i que ens serveixi d’eina per transformar la societat a partir d’una nova generació d’estudiants amb la mirada crítica i la il·lusió per canviar el món.
Construïm xarxes col·lectives de suport i vencem l’individualisme! Organitzem-nos per lluitar per una educació que ho canviï tot!