Els pròxims 4, 5 i 6 de juny a Catalunya i al País Valencià; i l’11, 12 i 13 de juny a les Illes torna la Selectivitat, les proves obligatòries per aquelles que volem accedir a la universitat.
1. Què són les PAU?
Les Proves d’Accés a la Universitat (PAU) o Selectivitat, són unes proves obligatòries per les estudiants que vulguin accedir a la universitat. Suposadament, serveixen per comprovar el coneixement adquirit i determinar si és suficient per cursar amb èxit un grau universitari, encara que en realitat són un criteri d’assignació de places basat en una falsa meritocràcia. S’assigna les estudiants per ordre de nota, fins que ja no n’hi ha més. L’última nota en entrar és l’anomenada nota de tall, que s’utilitza com a guia el curs següent per aproximar quina serà la nota necessària per entrar en una carrera, en funció de les places i la demanda que tingui. Aquest funcionament amaga dinàmiques molt lligades amb com funciona el sistema capitalista, com la (falsa) meritocràcia, la competitivitat, l’individualisme o la mercantilització.
2. El parany de la meritocràcia
És meritocràtic aquell sistema que recompensa els “mèrits”. És a dir, que qui més s’esforça, més recompensat en surt. El capitalisme (i concretament la cultura neoliberal) ens vol fer creure que el sistema actual és meritocràtic: aquell empresari és tan ric perquè ha treballat moltes hores, o ha sabut jugar bé les seves cartes i prendre bones decisions empresarials. Si vols deixar de ser pobre, t’has d’esforçar més que ningú, no ser mandrós, prendre el control de la teva vida i abandonar la mentalitat de perdedor! Són discursos que tots hem sentit en algun moment. Aplicats a l’educació, però, els tenim molt més normalitzats: si voleu aquesta nota, us haureu d’esforçar molt. Si has suspès és perquè no has treballat prou, no com el teu company, que ha dut la feina al dia.
En realitat, la meritocràcia és una forma d’amagar les enormes diferències entre grups socials sota una falsa igualtat de condicions. Ens volen fer creure que, com que tots passem pel mateix examen, qualsevol desigualtat entre estudiants queda anivellada. On no es vol posar l’atenció és a les condicions materials de cadascú: no és el mateix enfrontar-se a un examen havent hagut de treballar, de cuidar altres persones, d’assumir tasques reproductives i domèstiques o tenint una situació familiar complicada; que venir d’una família que també ha estudiat i et pot ajudar, amb temps lliure, amb recursos per pagar una acadèmia o, fins i tot, per inscriure’t en una escola privada/concertada. Tampoc no és el mateix haver estudiat en un centre d’alta complexitat, que pateix una forta segregació social, amb problemàtiques derivades de l’infrafinançament de l’educació pública, ràtios altíssims i professors desbordats; que fer-ho en una privada/concertada sense aquests problemes econòmics, amb poques places, dedicat a assolir els millors resultats en aquests exàmens o en una població benestant. Per tant, la meritocràcia serveix per amagar un claríssim biaix de classe, per les condicions materials de què partim les estudiants, i fins i tot de gènere, a causa de la feminització de les tasques reproductives i de cures.
3. El domini de la competència
La conseqüència directa de fer creure que vivim en un sistema meritocràtic és la competitivitat. El capitalisme és un sistema competitiu, fonamentat en explotar a qui està per sota i en maximitzar el benefici privat. L’educació, com a part indestriable de la societat, també es veu afectada per aquesta lògica competitiva. Però va més enllà: el capitalisme utilitza l’escola com a espai per impregnar-nos als alumnes d’aquesta competitivitat. El mateix sistema de notes n’és un exemple, com també ho podria ser la jerarquització de les branques del coneixement en funció de la seva aplicació productiva i econòmica. La competitivitat genera i alhora és alimentada per l’individualisme, pràcticament l’element central de la cultura neoliberal, pensar i actuar com a individu, en benefici propi segons els criteris del capitalisme. Així s’aconsegueix crear el marc mental de tu sempre has de pensar en tu mateix, en què et beneficia, en què tot el que et passi serà culpa teva o gràcies a tu, en què si vols triomfar, tu t’has d’esforçar molt, molt més que la resta, has de competir i superar tota la resta per ser el millor.
Les Proves d’Accés a la Universitat no són, ni de bon tros, el principal culpable d’aquest marc mental, d’aquesta cultura capitalista, però contribueixen a la seva reproducció i, sobretot, a la seva ocultació. Tots hem sentit que les PAU són igual per tothom i que el ric de la privada estarà en les mateixes condicions que tu a l’hora d’entrar a la carrera. Hem vist que això no és cert, per totes les dinàmiques que s’amaguen al darrere d’aquesta falsa meritocràcia. Tampoc no és cert des d’un punt de vista avaluatiu, perquè tal com es comptabilitza la nota, la mitjana del Batxillerat (per qui el faci) juga un paper important en el resultat, i és habitual que sigui més elevada en alumnes que provenen d’escoles privades o concertades. Finalment, no ho és tampoc des del punt de vista del poder adquisitiu: examinar-se implica pagar unes taxes bastant elevades que poden determinar a quantes assignatures et presentes i, sobretot, matricular-se a una universitat amb uns preus excloents per una part important de la classe treballadora a la major part del territori català.
4. La pressió i la salut mental
La suposada meritocràcia de les PAU, que en realitat amaga individualisme, competitivitat i classisme, encara comporta una altra greu conseqüència: la pressió i l’empitjorament de la salut mental entre les estudiants. Com que els resultats “només” depenen de si t’esforces molt, es genera una gran pressió acadèmica sobre nosaltres, tant des de l’exterior (escola, professors, familiars, societat…) com des de l’interior (generada per un mateix per voler arribar a certa nota, entrar a una carrera o aspirar a millorar les pròpies condicions de vida). La pressió acadèmica esdevé un factor més que se suma a l’empitjorament de la salut mental entre els joves, sumat a la manca d’expectatives de futur, incapacitat per generar xarxa social i de cures per culpa de l’individualisme, etcètera. Totes aquestes dinàmiques, evidentment, s’accentuen per les estudiants de classe treballadora, que reben més pressió per ascendir socialment a través dels estudis, però alhora acostumen a comptar amb situacions més complexes a les seves llars, a compaginar-ho amb feina o treballs reproductius i a les dificultats per accedir a un bon sistema de salut mental, atès l’abandonament del públic i els altíssims preus del privat.
A més, aquestes proves, que són determinants pel nostre futur com estudiants, comporten un gran desgast en les estudiants, provocant estrès, ansietat, desmotivació o neguit i que, per tant, tenen unes conseqüències greus per la nostra salut mental. Des de l’entrada al batxillerat, el nom de la selectivitat és omnipresent en cadascuna de les classes creant un ambient de pressió i estrès, sumat a un neguit envers el nostre futur. A més a més, se’ns ven que les PAU són l’única opció possible i un tràmit que s’ha de superar costi el que costi. Inclús a alumnes que no volen accedir a la universitat, se’ls diu que facin les PAU per si algun dia canvien d’opinió i volen entrar-hi. Una vegada més, el sistema demostra que només hi ha una via acadèmica possible i que les PAU són un requisit sine qua non per ser una persona ben valorada dins de la meritocràcia.
5. Les PAU també en català
Les Proves d’Accés a la Universitat són l’enèsima demostració que no tenim garantit l’ús ple de la nostra llengua en l’educació. Si bé la legislació i jurisprudència precisa sobre el català a la Selectivitat varien en funció de la Comunitat Autònoma, la dinàmica és la mateixa arreu del territori: la de cedir cada cop més terreny al castellà com a llengua emprada de forma creixent als sistemes educatius dels Països Catalans, cosa que relega el català a àmbits cada cop més marginals. Això es tradueix en diferents fets: el català molts cops ja no és la llengua predeterminada en què s’entreguen els exàmens ni en què les estudiants els resolen i a algunes parts del territori, fins i tot, es qüestiona la mateixa prova de català. Finalment, per la legalitat de l’Estat Espanyol, és obligatòria la possibilitat de realitzar les PAU en castellà, si els alumnes així ho demanen. El SEPC defensem i animem les estudiants a fer les proves en català, per la reivindicació política que suposa l’elecció conscient de la nostra llengua com a acte de defensa del seu ús ple, per valorar-la com a llengua igual de vàlida que el castellà per la creació i transmissió del coneixement en l’educació i per demostrar la necessitat de tenir una bona formació en català, especialment per aquelles zones on la majoria de la població l’ha hagut d’aprendre a través de l’escola.
6. Els canvis en les PAU
Des de fa molts anys, cada curs acadèmic comença un debat dins de la comunitat política sobre el model de l’accés a la universitat i sobre un possible canvi en les PAU. Aquest any, llavors, no és el primer en què el Ministeri d’Universitats anuncia que pretén introduir canvis dins dels exàmens. L’anomenada “nova selectivitat o Prova de Maduresa” no es començarà a implementar al 100% fins a l’any 2028, es començaran a experimentar canvis a partir d’aquest curs i el model competencial anirà filtrant-se en les proves. Tot i això, els exàmens d’aquest curs seran similars, però no idèntics als que s’han fet fins ara. S’han introduït continguts nous a dos mesos de començar el curs i el professorat no ha tingut temps de preparar-se’ls. Això fa que, com sempre, l’alumnat es vegi afectat per la mala gestió política i no sàpiga amb certesa quin serà el contingut dels exàmens, cosa que augmenta la quantitat de pressió que té a sobre, que és cada vegada més gran. Paral·lelament, tots aquests canvis que el Ministeri vol introduir pretenen mesurar la maduresa de les estudiants, cosa totalment subjectiva, però aquesta maduresa de la qual parlen volen que estigui subordinada a les demandes del mercat laboral i al sistema capitalista en què vivim. Una vegada més, una prova que hauria de valorar les capacitats de les estudiants de manera equitativa per a totes les disciplines, prioritza aquelles qualitats que afavoreixin el mercat.
Organitzem-nos per canviar-ho tot!
Des del SEPC, no tenim l’objectiu de canviar les PAU en si, sinó tot el sistema educatiu. Al capdavall, aquestes proves són la conseqüència directa de quins són els valors que regeixen el sistema, i quins criteris se cerquen en l’educació superior. Ens cal una educació per a tothom: accessible, pública, amb tots els recursos necessaris, de qualitat, en català, feminista, que subverteixi les lògiques capitalistes actuals i que ens serveixi d’eina per transformar la societat a partir d’una nova generació d’estudiants amb la mirada crítica i la il·lusió per canviar el món. També reivindiquem la importància d’organitzar-nos en aquest moment de pas entre etapes, per lluitar per aquesta educació com a eina transformadora, però també per poder construir aquestes xarxes col·lectives de suport i vèncer l’individualisme que ens ha dut a la situació de desesperança vers el futur que moltes joves sentim.